Involució lingüística

ANDREU SEVILLA   L'informatiu Tot i que resulta dolorós assumir que tindrem durant molt de temps un govern bel·ligerant contra la nostra llengua i cultura, que voldria reduïda a una manifestació purament folklòrica i marginal (dalt o baix, com en el franquisme, amb l’agreujant que ara això ve de la maneta de la democràcia), almenys el fet que, borratxos d’impunitat, no n’amaguen les intencions, tal vegada ens esperonarà per tornar a la lluita, per molt acomodats o fatigats que estiguem i per molt que de vegades hàgem fet els ulls grossos davant mesures regressives perquè créiem que en el fons mai no s'atrevirien a dur a terme una ofensiva tan radical i sense complexos.

Però no tot està perdut: fins i tot perseguida, una llengua pot sobreviure, i la llavor que s’ha sembrat en aquestos anys de desencants -la voluntat de normalitat, la recuperació de l’autoestima i una creativitat nova i saludable en els més diversos camps- són immunes al patracol de disposicions dels polítics de nova planta que ens governen No és ja que no complisquen l’Estatut quant a ús i drets d’una llengua (la pròpia, cruel sarcasme) que està sent substituïda, sinó que pretenen desmuntar peça a peça les precàries fites aconseguides a força de concessions, com per exemple (per cenyir-nos només al camp de l'ensenyament) la presència d'assignatures en valencià en els Programes d’Incorporació Progressiva o les fràgils “línies en valencià", ara en el punt de mira de la conselleria que comanda Font de Mora. En realitat, eixe intent de marginar la llengua en el sistema educatiu, als mitjans de comunicació o a l’administració, és l’avançada d’una estratègia de més gran abast: la nostra dissolució en eixe caldo gros de l’Espanya carpetovetònica, allunyada de vel·leïtats separatistes, que bull cada dia en l’olla d’un centralisme que torna amb ganes de recobrar el terreny perdut. Ara hem de jugar una partida complicada en què el rival no sols posa les regles de joc i les modifica a la seua conveniència, sinó que a més té carta blanca per a presentar com una amenaça (el fantasma del catalanisme, la suposada persecució del castellà) fins i tot la nostra simple intenció de participar-hi. En una casa d'apostes, ningú donaria un euro per nosaltres, la veritat. Però no tot està perdut: encara que perseguida, una llengua pot sobreviure, i la llavor que s’ha sembrat en aquestos anys de tants desencants -la voluntat de normalitat, la recuperació de l’autoestima i una creativitat nova i saludable en els més diversos camps- són immunes al patracol de disposicions dels polítics de nova planta que ens governen. Exigint quan toque, però sobretot amb la tasca silenciosa i constant de cada dia, cal fer-los saber que continuem al peu del canó i que no serà fàcil que claudiquem.